Sessio 19: La Torre d'Urm: Vapor, Il·lusió i Fúria
General Summary
Capítol 1: La Torre Improbable
Després de creuar vastes extensions d'Avernus , enfangades de sang antiga i encatifades d’ossos, els herois van arribar a la riba d’un llac cobert de vapors i emanacions tòxiques. Allà, enmig d’un escenari gairebé surrealista, s’erigia la Torre d’Urm.
Es tractava d’una estructura impossible, una torre d’arquitectura absurda, plena de corbes antinaturals i xemeneies que vomitaven vapor roent al cel infernal. S’alçava com si la pròpia realitat hagués cedit per permetre la seva existència. Ningú entenia com no queia a trossos. Però aquells qui coneixien les llegendes sabien que el misteriós Mordekainen , en una d’aquelles excentricitats que només els grans mags es poden permetre, l’havia comprat a un desconegut que jurava que la torre estava maleïda i condemnada a l’ensorrament.
A dins, el panorama no era menys extravagant: catifes afelpades de colors vius, tons kawaii que semblaven desentonar completament amb l’infern que l’envoltava. Tot l’interior respirava una excentricitat acollidora, com si un animal de peluix gegant hagués dissenyat l’espai. Camaeleons escopint foc treballaven a les cuines, preparant plats màgics, mentre uns slimes simpàtics netejaven la brutícia amb una eficiència exemplar. Tot sota l’atenta vigilància d’un sistema de trampes subtil però letal: piranyes saltadores que infestaven l’aigua del llac i columnes de vapor tan candent que cremaven carn i ànima per igual.
Però el secret més ben guardat de la torre era el que s’amagava al seu cor: un pou de poder pur, capaç d’elevar qualsevol mortal a la divinitat, si sobreviu al procés...
Quan el grup s’hi aproxima, una figura lluminosa començà a prendre forma sobre un balcó: un home calb, amb perilla, que sembla estar fet de llum i flama. Marah Tinnyhorns , en una reacció impulsiva però aguda, li llença una pedra. La il·lusió es desfa breument i després torna a estabilitzar-se. La figura proclama amb una veu profunda:
—Nou contracte: recollida d'icor pur, que hagi brotat avui mateix. 200 monedes d'or per barril.
Després d’aquest anunci, diversos diables mercenaris alats despleguen el vol sota el balcó i marxen a tota velocitat, com si cada segon comptés.
- Evitar les piranyes del llac és una prioritat. Un dels esclaus acompanyants, encara traumatitzat per la seva estada anterior, adverteix dels perills del llac. Kurukukuru kuku , demostrant enginy, llança un polimorfisme sobre tralari que te vi , convertint-la en una àguila gegant. Amb un aleteig majestuós, la criatura alada transporta tot el grup fins al balcó de la torre.
Allà, topen amb una porta sense pany ni forrellat. Una frustració s’apodera del grup mentre, desesperats, cerquen qualsevol mecanisme per obrir-la. Finalment, Kurukukuru kuku té una idea brillant: transformar-se en una sargantana diminuta i colar-se per un forat entre les pedres. Just quan s’hi disposa, el cel es torna a tenyir de violència.
Capítol 2: Sang, Ferro i Vapor
Dos nycaloths i dos mezzoloths descendeixen com dimonis de guerra, amb els ulls resplendents d’odi i l’armament llest per a la matança.
—Efectivament, sou els de la recompensa. A per ells! Matem-los! —rugeix un dels nycaloths, amb veu metàl·lica i carregada de venjança.
El combat esclata com una tempesta infernal.
Els mezzoloths activen els seus núvols aniquiladors, una boira verinosa que ofega la visió i corrou les entranyes. Cilindro Cuadrado , Marah Tinnyhorns i tralari que te vi queden atrapats dins el gas, mentre les destrals dels nycaloths cerquen carn amb sadisme metòdic. Thanatos , tot i els seus esforços heroics, es troba ràpidament superat, mentre conjurs i flames creuen el cel com meteorits.
A l’interior, Kurukukuru kuku troba un panell de control màgic. Però el seu afany per ajudar juga en contra. En lloc d’obrir la porta, activa una trampa d’explosió arcana que sacseja les parets, seguida d’un raig de foc infernal que envaeix el balco exterior. El grup, ja al límit, comença a caure un per un: Elora Ulldargent , tralari que te vi , Cilindro Cuadrado i Marah Tinnyhorns són abatuts. Thanatos , sol, s’aguanta a penes en peu, a l'altre banda queda encara un nycaloth disposat a matarlo però de cop zas, li fa un tall sec i potent i la espasa vorpal li talla el cap.
Finalment, Kurukukuru kuku encerta el botó correcte. Amb un clic màgic, la porta s’obre de cop i una onada d’aire fresc els envolta. Thanatos arrossega els cossos inconscients cap a l’interior, mentre Kurukukuru kuku invoca energies curatives amb un desesper que frega la pregària.
Capítol 3: L'itercanvi
Quan tot sembla calmar-se, la figura calba torna a aparèixer, aquesta vegada amb una presència més marcada. Mordekainen , el propi amo de la torre, es manifesta davant del grup amb un to fred i impersonal:
—Explicacions. Ara. Que feu aqui?
Kurukukuru kuku parla en nom del grup, exposant la seva missió, el cor d’Eberron i la necessitat de salvar el tità caigut. Mordekainen assenteix i simplement diu:
—Espereu a la sala d'espera.
Desapareix sense més ni més, sense donar indicacions de la sala ni comentar el combat. Per sort, un humà geperut i deprimit, amb més resignació que empatia, els condueix fins a la sala abans mencionada.
Allà, una estança exuberant els acull amb sofàs tous, tasses de te i una comoditat desconcertant. El majordom els comunica que si volen una segona tasa de te freguin els dits, Marah Tinnyhorns sense perdre ni un segon, comença a fer sonar els dits repetidament fins que el subministrament de te queda esgotat.
Al cap de pocs minuts, un cercle màgic s’activa i una energia recorrer el cos de tots els presents, finalment una nova il·lusió de Mordekainen es materialitza:
—Després d’analitzar-vos, estic disposat a cedir-vos el cor d’Eberron si a canvi em doneu un d'aquests objectes:
El llibre de Feonor
La corona cromàtica
L'espasa vorpal
L’escut de Gargauth
La sala esclata en debat. Marah Tinnyhorns s’hi oposa frontalment.
—El llibre no es toca. Està fora de la taula.
De cop tots recapaciten en la llista i tots giren el cap cap a tralari que te vi . Ella abaixa els ulls i confessa haver tornat a robar la corona cromàtica. La tensió es pot tallar amb ganivet. En un impuls irrefrenable, Marah Tinnyhorns llança un encanteri devastador que deixa tralari que te vi plena de ferides estesa, inconscient, abans que pugui revelar on és la corona.
Amb la corona fora de joc i el llibre intocable, només resten dues opcions: la espasa o l'escut que duu Thanatos . Es decideix entregar l’escut de Gargauth , però aquest, que posseeix voluntat pròpia, intenta llançar el conjur de terror per escapar del seu destí. Sense èxit. Només Cilindro Cuadrado i Elora Ulldargent en són afectats breument, però el pla segueix endavant.
Mordekainen accepta el tracte i entrega el cor d’Eberron, reduït per un encanteri de disminuir i acompanyat d’una poció per restaurar-ne la mida. En un instant, quan Kurukukuru kuku agafa el cor li ve una visio.
Capítol 4: El tità encadenat
Davant seu, una figura gegantina jau agenollada entre runes ennegrides. És ell. El tità del Bosc Alt. El protector de la natura, el teu guardià, aquell que et va escollir per portar les runes vives del món. Però no és com el recordes. On abans hi havia pell de pedra, d’arrels i molsa antiga, ara hi ha planxes de metall fosc, rematades amb cargols gruixuts i costures de foc.
Cadenes de ferro ardent s’enrosquen al seu cos, trenant-se entre els braços i les cames, lligant-lo a un pedestal fet de runes infernals. El que abans era un ésser d’harmonia natural ha estat convertit en una arma.
A sobre seu, contemplant-lo amb orgull i fredor, s’erigeix una figura amb ales de foc i una calvície resplendent com l’acer roent: Zariel . La general caiguda, la serventa de l'ordre infernal.
Amb un simple gest, activa el cercle de runes que envolta el pedestal. Una energia maligna serpenteja pel cos del tità, recorrent-li les venes metàl·liques i encenent el cor diabòlic que li han implantat al lloc on abans hi bategava el cor que li van arrencar. L’energia crema ànimes i esperança a parts iguals. Llavors Zariel parla, i la seva veu retumba com un veredicte:
—Desperta.
El tità tremola. Els seus ulls morts s’il·luminen amb una llum rogenca. Però Kurukukuru kuku , a través del vincle que encara els uneix, sent alguna cosa diferent: resistència. El tità no vol servir Zariel . No vol lluitar. Encara queda alguna cosa d’ell... però es troba atrapat, sotmès.
En un intent desesperat per oposar-s’hi, es creua de cames i es senta al terra, com si fos una muntanya de ferro i voluntat. Durant llargs minuts, resta així. Mut. Insubornable. Fins que, poc a poc, la seva voluntat cedeix. No pas per por, ni per dolor... sinó per insistència. Va cedir per insistència. La força de Zariel no rau només en la violència, sinó en la seva constància implacable. I ell, el tità, no va poder resistir per sempre.
Capítol 5: La guerra de la sang
Es veu dies més tard, el tità es troba al cor de la Guerra de la Sangre . L’infern bull sota els peus dels exèrcits de Zariel , que avancen entre rius de foc i sang. El tità, ara una màquina implacable de destrucció, obre pas entre les files demoníaques. Amb cada cop de puny, cada trepitjada, aixafa i esmicola criatures que abans defensava.
Però no tot són criatures menors. Davant seu s’alça un rival colossal: Baphomet , l’arxidimoni dels minotaures. Un gegant de ràbia pura, amb un destral d’os més gran que una torre. Els seus ulls de brau sagnen fúria mentre rugeix:
—Això és el millor que tens, àngel caigut? Una joguina feta amb pedra i metall?
La tensió s'espesseix. L’aire crema. Els exèrcits aturen el pas mentre els dos colossos es mesuren.
Just abans que comenci el combat, s’obren portals demoníacs rere Baphomet . De les seves entranyes neixen reforços des de l'Abismo , criatures grotesques, criatures antigues. Els vents canvien.
El combat és titànic. El tità lluita amb una força descomunal, però Baphomet no és un enemic qualsevol. És instint salvatge. És brutalitat en estat pur. Cada cop de destral deixa marques profundes a la carcassa metàl·lica del tità, trencant les unions, doblegant la seva força, debilitant la seva ja malmesa voluntat.
Finalment, un cop brutal a l’abdomen obre una esquerda gegant al seu cos. Un riu de sang màgica brolla com lava encantada, i el tità cau de genolls. El seu cos gegantí s’ensorra com una muntanya que no pot aguantar el pes del món.
Entre les restes, com un detall oblidat de qui era abans, li cau la seva antiga rinyonera feta de branques, lligada amb cordills d’escorça. Un vestigi del seu passat natural, del seu vincle amb la terra. Un record del Bosc Alt.
Zariel l’observa des de la distància i arrufa el nas amb fàstic. Ja no li serveix.
—Deixeu-lo aquí. Serà una relíquia més del meu camp de batalla. Reubiquem-nos a l’atalaya amb la setena i novena legió.
Els exèrcits infernals es repleguen. El tità queda allà. Abandonat. Inútil.
Un grapat de dimonis nòmades troba el cos inert del tità dies després. Són carronyaires del caos. Però no són ximples. Creuen que poden extreure el poder que encara li queda. La màgia natural, la força druidica que malgrat tot encara li circula entre les entranyes metàl·liques i les costures de runes.
Capítol 6: El preu de la redempció
El tità no pot defensar-se. Però el vincle amb Kurukukuru kuku , encara no s’ha trencat del tot. Enmig de la foscor, enmig de l’espoli, el seu cor batega en sintonia amb ell. El veu. El sent. I sap que encara no està perdut del tot.
Quan la visió es dissol, Kurukukuru kuku , s'adona del que has vist. Del que ha perdut. Del que encara pot salvar.
El cor del tità —aquell que li van arrencar— pot ser substituït per un cor d’Eberron. Però no és un procés senzill. Requereix un ritual druidic elaborat, antic com la mateixa Eberron. I aquest ritual no es fa sense sacrificis.
Caldran ànimes. Caldran guerrers. I la seva pròpia ànima es veurà lentament consumida durant el procés. Però si aconsegueix dur-lo a terme, potser el seu guardià tornarà a la vida. Poder no com abans, però lliure i viu. I amb ell podra reviure el bosc alt.
Amb l’escut sacrificat i el cor obtingut, resta un últim misteri: on és la corona cromàtica?
Els herois escorcollen la cambra de tralari que te vi sense èxit. Finalment, decideixen reanimarla i Elora Ulldargent li llança un encanteri de detectar pensaments. I en el laberint mental de tralari que te vi , atrapada encara entre la inconsciència i la vergonya, Elora Ulldargent descobreix dues veritats:
No estan buscant al lloc correcte. tralari que te vi ha desenvolupat una obsessió aterridora per la corona. Però no pel seu poder, sinó perquè, en el fons, sent que la corona és l’única manera de no tornar a ser una víctima.
La sessió s’acaba just abans que Elora Ulldargent reveli el contingut del que ha vist.
Què farà Elora amb la informació obtinguda? Revelarà el que sap… o ho guardarà com una moneda de canvi?
Quines conseqüències tindrà l'entrega de l'escut de Gargauth, una entitat amb una influència obscura i longeva?
Quin paper juga realment Mordekainen en tot això? Aliat... Enemic... o simple visitant?
Serà capaç Kurukukuru d'assumir el preu del ritual per retornar el seu guardià?
Fins on arriba el control de Zariel sobre allò que ja ha trencat?
Fins on arriba el control de Zariel sobre allò que ja ha trencat?
Elora Ulldargent
tralari que te vi
Chaotic Neutral Tiefling (Criminal / Spy)
Rogue 1
Rogue 1
10 / 10 HP
STR
8
8
DEX
15
15
CON
15
15
INT
12
12
WIS
10
10
CHA
14
14
Marah Tinnyhorns
Tieffling (haunted one)
Cleric 4
Cleric 4
44 / 44 HP
STR
10
10
DEX
5
5
CON
16
16
INT
18
18
WIS
17
17
CHA
10
10
Kurukukuru kuku
Cilindro Cuadrado
Thanatos
Legal Neutral Aasimar (fallen) (Acolyte)
Paladin 3
Sorcerer 4
Paladin 3
Sorcerer 4
32 / 32 HP
STR
16
16
DEX
8
8
CON
13
13
INT
12
12
WIS
10
10
CHA
16
16
Fecha del informe
07 Apr 2025
Localización principal
Related Plots
Comentarios